L' utilitarisme: la recerca de la felicitat per a Mill

L’Utilitarisme afirma que el criteri moral fonamental és el principi d’utilitat: una acció és correcta quan proporciona el major bé possible a la major quantitat de persones, per això, els utilitaristes han de calcular la quantitat de bé o mal generada per una acció i, en funció d’aquest fet, decidir. Allò que té valor és el valor del benestar en la vida dels individus, els interessos de tots els ciutadans tenen exactament el mateix pes i per axò, la Felicitat s’aconsegueix millor quan la societat deixa lliures els ciutadans per perseguir allò que ells pretenen com a Felicitat. La Felicitat és l’única finalitat suprema per l’ésser humà i ho justifica considerant que l’única evidència per afirmar que una cosa és desitjable es que la gent la desitja. La gent desitja ser feliç i persegueix la Felicitat com autèntic objectiu de la seva vida. Tot allò que desitgem ho fem sobre la consideració de que ens proporciona plaer (fet que, de vegades, no aconseguim).

Cal distingir entre allò que desitgem, ja que ens fa feliços, d’allò que desitgem per poder arribar a ser feliços. Les virtuts han de ser considerades com a part del que anomenem Felicitat, són el camí cap a la Felicitat, ja que podem arribar a un major nivell de la comprensió de la Felicitat a travès del coneixement i l’experiència.

Així, John Stuart Mill considera que només el plaer és desitjable en ell mateix i que les accions seran considerades correctes o incorrectes en funció de si proporcionen la Felicitat dels interessats o no. Cal assenyalar que seguim amb la idea, ja assenyalada per Epicur, que considera la Felicitat com la recerca del plaer i la fugida del dolor.

La Felicitat és l’única cosa desitjable com a finalitat, mentre que la resta que és desitjable, ho és com un medi per arribar a la Felicitat. Com ho podem probar? Tenim força problemes per fer-ho degut a l’evidència del fet. Tothom desitja la seva Felicitat, però això no té per qué significar que la Felicitat sigui bona, tot i que existeix una clara relació entre allò que que és bo i allò que és desitjable.

No tots els plaers tenen el mateix valor, ja que hi ha plaers superiors i plaers inferiors i les nostres accions han de donar preferència als plaers superiors. Aquí veiem una clara influència del pensament d’Epicur i d’Aristòtil. Els plaers superiors són els que porten al desenvolupament moral propi de l’ésser humà: el coneixement i el treball intel·lectual. Per això afirmarà: “És millor ser una criatura humana insatisfeta que un porc satisfet, i és millor ser Sòcrates insatisfet que un boig satisfet.”

Aquí seria bo tenir present que dins del conjunt de teories ètiques hi ha dos grans grups: les ètiques deontològiques que basen el seu valor en la pròpia acciò en sí, mentre que les ètiques teleològiques, com l’utilitarisme, basen el valor d’una acció en les conseqüències que aquesta acció té. Però a diferència de l’epicureisme o de l’eudemonisme, supera l’àmbit individual entenent per Felicitat el màxim profit pel major nombre de persones. El bé és, per tant un bé comú que avui anomenem benestar.

Les accions són correctes en la mesura en que tendeixen a promoure la Felicitat, però a diferència d’autors anteriors, la Felicitat no és només de l’agent, sinò de tots els interessats en l’acció. Els éssers humans tenen impulsos socials naturals que els porten a considerar el bé de tots els interessats i aquests impulsos poden ser reformats per l’aprenentatge i l’experiència.

Hem de triar sempre aquella acció que sembli més probable que produeixi la major felicitat. Això ho podem fer tenint present el coneixement i l’experiència dels éssers humans dins la societat. El camí de la virtut ha de ser après, així cal mostrar que el bé ens proporciona plaer i el mal ens proporciona dolor i associar les accions correctes a aquelles que proporcionen el major bé possible. Aquest serà el camí de la virtut i la relació del concepte de plaer i fugida del dolor dins l’àmbit de la moral.