Aquesta frase es refereix a què els pensaments
sense contingut són aquells que no provenen de l’experiència o d’un judici analític,
que són els que podem afirmar que són a priori, i no necessiten l’experiència
per tenir significat com la “lògica i les matemàtiques. Els pensaments
sense contingut són, per tant, buits perquè no tenen significat. La segona part
de la frase vol dir que de la mateixa manera que els pensaments sense
l’experiència són buits, les intuïcions que captem per mitjà dels sentits si no
les sintetitzem per mitjà de la imaginació o de la ment en idees són cegues, és
a dir, inútils. Aquesta frase forma part de la teoria del coneixement
de Locke segons la qual les idees són l'objecte del nostre
coneixement, el seu contingut, tot el que coneixem són idees. Aquestes idees,
però, no poden provenir d’una altra cosa que de la meva experiència.
En un sentit filosòfic més restringit i precís,
el pensament és l’activitat pròpia de l’enteniment,
que pot considerar-se activa, en oposició de la sensació,
que pot considerar-se passiva. En Aristòtil,
pensar és l’activitat del nous, o enteniment,
part superior de l’ànima, que aprehèn l’intel·ligible
en el sensible
(veure cita).
Descartes
identifica el pensament amb «substància pensant», igual com identifica la
matèria amb la «substància extensa»; el pensament és l’atribut o propietat
principal de la primera, i la extensió
ho és de la segona. Kant
distingeix entre «pensar» i «conèixer»; coneixem si apliquem conceptes a dades
sensibles, mentre que pensem quan els conceptes no corresponen a res sensible;
conèixer és activitat de l’enteniment i pensar ho és de la raó;
el límit del coneixement és l’experiència, el de la raó només el principi de no
contradicció; i sobre l’activitat intel·lectual en general
observa que «els pensaments sense continguts són buits; les intuïcions sense
conceptes són cegues» (veure text).
PSICOL. Les investigacions psicològiques actuals
se centren en el pensament com a resolució de problemes, plantejament sostingut
des del camp de la filosofia ja per John Dewey.
Les teories més destacables respecte d’això són la teoria associacionista del
pensament, defensada per l’empirisme
britànic clàssic, des de Hobbes
a John Stuart Mill,
i pels psicòlegs que expliquen el pensament com un aprenentatge
per condicionament;
la teoria «gestáltica» del pensament, sostinguda pels psicòlegs de la Gestalt,
que consideren que el pensament és el resultat de la comprensió del conjunt de
la situació, i l’epistemologia
genètica de Piaget,
que explica el pensament com un desenvolupament evolutiu de la intel·ligència
en un procés d’adaptació al medi ambient. El procés de abstracció,
clau per entendre el fenomen psicològic del pensament, és un dels temes de més gran
importància que investiga la psicologia empírica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada