El més gran filòsof alemany de tots els temps i un dels què més gran influència ha tingut en la història del pensament, al que va donar un gir de 180 graus, metafòricament anomenat «revolució copernicana». Va néixer a Königsberg (llavors formava part de Prússia oriental tot i que en l’actualitat és una part de Rússia), quart fill d’una família humil d’onze germans. Els biògrafs descriuen els pares de Kant, Johann Georg Kant i Regina Reuter, com a persones summament honestes, rectes i amants de la concòrdia, i a la mare en particular, que Kant va perdre als tretze anys, com a una dona que va imprimir en la seva família l’esperit i les normes del pietisme. Als sis anys, Kant assisteix a l’escola local de l’Hospital suburbà i, després, dos anys més tard, ingressa al Colegium Fridericianum. Königsberg, que deu el seu origen a la fusió, succeïda el mateix any del naixement de Kant, de tres nuclis urbans, un dels quals havia estat antiga fortalesa de l’Ordre Teutònica i posteriorment residència, durant gairebé un segle, dels ducs de Prússia, era, en el s. XVIII, un dels focus principals del pietisme a Prússia. Franz Albert Schultz, director del col·legi i pietista destacat, encara que d’orientació moderada, s’encarrega de la formació del petit Kant, continuant l’educació iniciada per la mare.
Als 16 anys, Kant ingressa a la universitat Albertina de Königsberg, on Martin Knutzen, wolffià heterodox d’idees renovadores i coneixedor, a més a més, de la física newtoniana, el va iniciar no sols en la filosofia de Wolff, llavors ja en plena crisi, sinó també en les teories físiques de Newton. La situació de crisi de la metafísica racionalista de Wolff segons la tradició de Leibniz i els problemes que sorgeixen dels nous plantejaments de la física de Newton, junt amb el pietisme ambiental viscut des de la infància, configuren l’ambient intel·lectual de la joventut de Kant; no és estrany, doncs, que les primeres obres de Kant conreessin qüestions científiques més que filosòfiques, que després intentés una nova manera de fer filosofia i que l’ètica kantiana contingui quelcom d’aquells primers rigors i entusiasmes morals. En morir el seu pare, el 1746, Kant es veu obligat a abandonar la universitat i ha de guanyar-se la vida com a preceptor, o tutor, en famílies dels voltants de Königsberg. Llavors havia començat a canviar el panorama filosòfic d’Alemanya: Frederic Guillem I priva a Wolff de la seva càtedra en Halle i li mana sortir del país; Maupertuis, científic i filòsof francès il·lustrat, és encarregat per Frederic II de Prússia per organitzar l’Acadèmia de Ciències de Berlín (1744-1759); cap a 1740, les obres de Christian August Crusius (1715-1775) comencen a estendre l’empirisme anglès per Alemanya.
Kant publica, el 1749, en alemany, no en llatí, la seva primera obra: Idees sobre la vertadera valoració de les forces vitals, inspirada en la física de Leibniz, iniciant així el denominat «període precrític», que durarà fins a 1770, durant el qual predominen les obres sobre temes científics. A aquesta primera obra segueix, el 1755, tornat ja a Königsberg, una altra publicada anònimament, Història general de la natura i teoria del cel, en la que proposa una cosmogonia mecanicista, d’inspiració newtoniana, que anticipa la hipòtesi que després es va anomenar hipòtesis «de Kant-Laplace» sobre l’origen de l’univers. Aquest mateix any obté el doctorat en filosofia, amb una tesi Sobre el foc, i després, amb Nova elucidació dels primers principis del coneixement metafísic, obra de crítica a la metafísica de Wolff, escrita per obtenir el permís per a la docència com a professor no titular, inicia la sèrie dels seus escrits pròpiament metafísics.
Entre 1762 i 1764 publica obres que el donen a conèixer com a filòsof a Alemanya: Investigació sobre la claredat dels principis de la teologia natural i de la moral; L’única prova possible per demostrar l’existència de Déu; Intent d’introduir en la saviesa de l’univers el concepte de les magnituds negatives. És una època de gran activitat intel·lectual que combina amb una intensa activitat social -a què dedicava mitja jornada, per les tardes-, que li fa merèixer el títol de «Mestre elegant», que crida l’atenció per l’agudesa d’esperit i la profunditat i amplitud del saber; època a què es refereix l’elogi de Johann Gottfried Herder, alumne seu durant diversos anys, fins a 1764 (veure text). En Somnis d’un visionari aclarits pels somnis de la metafísica (1766), que escriu contra el visionari suec, Emanuel Swedenborg (1689-1772), rebutja definitivament el tipus de metafísica, tan allunyat de l’experiència, que es practicava en aquell moment, i s’inclina ja per una concepció de la filosofia, de la metafísica -diu- «de la que el destí m’ha fet enamorar-me», com la ciència dels límits de la raó humana, i no com un sistema de saber; la filosofia, més que coneixement, és per a ell crítica d’aquest.
Per aquests anys es va estenent per Alemanya l’escepticisme il·lustrat anglès i francès, un dels principals promotors del qual és el ja esmentat Christian August Crusius i, a través d’ell, coneix Kant les idees escèptiques de l’empirisme de Hume. A això fa probablement referència quan, més tard, diu Kant que deu a Hume haver-ho despertat «del somni dogmàtic» (veure text). Kant s’adhereix, doncs, a una crítica de la metafísica que s’inspira en Hume, però no admetrà els seus plantejaments escèptics. Així, el 1770, amb ocasió de passar a ser, als 46 anys, professor ordinari de lògica i metafísica a l’universitat de Königsberg, redacta l’anomenada Dissertació de 1770, el títol del qual és Sobre la forma i els principis del món sensible i intel·ligible, en la que distingeix clarament entre coneixement sensible i coneixement intel·ligible, de manera que el coneixement no queda limitat merament a l’experiència, havent de reconèixer, per aquest, un coneixement metafísic que ha de justificar-se. Aquí comença la construcció de la que serà anomenada filosofia transcendental, edificada sobre la idea d’un subjecte que imposa les seves condicions subjectives a la possibilitat que les coses siguin conegudes i pensades; la «gran llum» que diu haver percebut cap a l’any 1769. Amb aquesta data comença l’anomenat «període crític» que Kant inicia amb un silenci de 10 anys, que dedica a l’anàlisi de les objeccions que se li van formular a la seva proposta inicial d’assenyalar les característiques del coneixement sensible i de l’intel·lectual. La «gran llum» no és una altra que la noció de subjecte transcendental, o de subjectivitat transcendental, a saber, aquella que imposa a la matèria del coneixement la manera o forma de conèixer o de representar-nos les coses.
La Crítica de la raó pura, que apareix al maig de 1781 (segona edició el 1787), després d’un període de maduració de 12 anys, però escrita gairebé d’una sola tirada, en cinc o sis mesos, representa la investigació -la crítica- a què Kant sotmet a la raó humana. L’obra més fonamental de Kant desperta escàs interès i els crítics posen en relleu la seva foscor i dificultat; poc després, no obstant això, suscita un enorme interès que la convertirà en el llibre que haurà de canviar radicalment l’orientació de la filosofia. A manera d’introducció a la seva obra, publica Kant, el 1783, Prolegòmens a tota metafísica futura que pugui presentar-se com a ciència. Continuen Idea per a una història general concebuda en un sentit cosmopolita (1784); Resposta a la pregunta: Què és la Il·lustració? (1784); Fonamentació per a una metafísica dels costums (1785); Principis metafísics de la ciència natural, amb un títol que recorda l’obra fonamental de Newton, en el centenari de la seva publicació; la segona edició, el 1787, de la Crítica de la raó pura; la Crítica de la raó pràctica (1788), el tema de la qual és la vida moral de l’home lliure, i la Crítica del judici (1790), que intenta crear una mediació entre natura i llibertat, o harmonitzar les dues Crítiques anteriors. El 1793, la publicació de La religió dins els límits de la mera raó (1793) i, després, del El fi de totes les coses (1794), obres ambdues sobre filosofia de la religió, és acollida amb disgust per les autoritats prussianes, en una època en què Frederic Guillem II (1786-1797) havia restringit la llibertat d’ensenyament i impremta, a diferència del que havien fet els seus antecessors, Frederic Guillem I, el Rei Sergent (1713-1740) i Frederic II el Gran (1740-1786), els quals havien estat summament tolerants. L’emperador ordena Kant que s’abstingui de tractar de temes religiosos, cosa que promet Kant i que compleix fins l’arribada del nou emperador, Frederic Guillem III, quan publica El conflicte de les facultats (1797). Abans havia publicat, el 1795, Per la pau perpètua. El 1797, apareix Metafísica dels costums, obra sobre filosofia del dret i de la moral, que cal distingir d’una anterior Fonamentació de la metafísica dels costums (1785), obra introductòria a les teories ètiques de la Crítica de la raó pràctica.
El 1799 apareixen ja símptomes de decadència en Kant i aquest abandona la tasca empresa de revisar tota la seva obra; l'ajuda i ordena els seus papers el seu deixeble, amic i biògraf Wasianski: la revisió iniciada va passar a denominar-se Opus postumum. El tema fonamental del conjunt d’aquesta obra és la qüestió del «pas» dels principis metafísics de la ciència de la natura als principis empírics de la física.
Kant va morir el 12 de febrer de 1804, pronunciant les paraules: Es is gut [està bé]. A la làpida de la seva tomba es van enregistrar posteriorment les paraules amb què inicia la conclusió de la seva Crítica de la raó pràctica:
«Dues coses omplen l’ànim d’admiració i respecte, sempre nous i creixents com més reiterada i persistentment s’ocupa d’elles la meva reflexió: el cel estrellat que està sobre mi i la llei moral que hi ha en mi» (veure text).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada