ppt Els Presocràtics i els Pluralistes

Url: http://www.slideshare.net/javilleixa1996/els-presocrtics-i-els-pluralistes

Heràclit

11. “En la perifèria del cercle, l’inici i la fi coincideixen.”

9.  “El camí que puja i el que baixa és un i el mateix”.

2.  “Els contraris s’harmonitzen, i de la diversitat en resulta la més bella harmonia 

      i tot ha estat engendrat per la discòrdia”

Els contraris generadors de vida

Heràclit explica que els contraris s’harmonitzen, es necessiten l’un a l’altre perquè per l’absència d’un no existiria l’altre. Un exemple és el dia i la nit, el ying i el yang...

La diversitat segons Heràclit crea la més bella harmonia, ja que segons l’autor els contraris crean conflictes i sense aquests no podria existir la vida. Els contraris segons Heràclit neguen l’anterior, es tracta sempre de negació. D’aquesta manera la pressència del dia és l’absència de la nit, el bé seria l’absència del mal.

D’altra banda Heràclit afirma que l’inici i el fi d’un cercle coincideixen, és a dir, el començament del camí que és la vida serà el final d’aquesta, el passat serà el futur i el futur el passat. Els homes naixem, creixem, ens relacionem, ens reproduïm i morim. Els nostres fills faran el mateix i així els fills dels seus fills ho faran successivament.

Heràclit també parla sobre un tema semblant: “El camí que puja i el que baixa és un i el mateix”. Els cercles només són una línia que simbolitza un únic camí que es recorre constantment, ja que és un cercle i és infinit. 

J. Marías: Una visió heraclitiana del món

"'Esto no fue así. Esto que va a ocurrir no ocurrirá o no habrá ocurrido. Esto no pasa', es la constante letanía que tergiversa el pasado, el porvenir y el presente, y así nunca está fijo ni a salvo, ni es seguro ni tampoco es cierto. Todo lo que existe no existe o lleva en sí su no existencia, la pasada y la venidera, no perdura y no se sostiene, y hasta los acontecimientos más graves están en precario y acabarán por visitar y recorrer el tuerto olvido, que tampoco es firme ni estabiliza ni pone nada a resguardo. Por eso todas las cosas parecen decir 'Soy aún, luego es seguro que he sido', mientras todavía colean y se dilatan y no han cesado. Tal vez es su derrotada forma de agarrarse al presente, su resistencia a desaparecer que también oponen los objetos y lo inanimado, no las personas tan sólo, que se aferran y se desesperan y casi jamás se rinden ('Pero es aún no, aún no', mascullan con pánico, con sus escasas fuerzas), tal vez es la tentativa de dejar su huella de las cosas todas, de hacer más difícil su negación o su difuminación o su olvido, es su manera de decir 'Yo he sido' y de impedir que los demás digamos 'No, esto no ha sido, nadie lo ha visto ni lo recuerda ni jamás lo ha tocado, nunca lo hubo, no cruzó el mundo ni pisó la tierra, no existió y nunca ha ocurrido'.

Javier Marías. Tu rostro mañana. 3 Veneno y sombras y adiós. Alfaguara. 2007. Madrid. Pàg. 140

Parmènides

L’ésser i el no ésser de Parmènides

Aquest fragment pertany al filosof monista Parmènides. Ens parla sobre el seu principi fonamental de totes les coses. Segons Parmènides l’ésser és sempre igual, no canvia i és únic. Només existeix el present, ja que el passat és el futur i el futur és el passat, tot és una gran esfera.

També parla sobre que l’ésser no pot morir ni néixer pel fet que la mort és el pas de ésser a no-ésser i no-ésser no pot ser ésser. Aquest pas no pot existir perquè sinó crearia una imperfecció i el ésser es totalment perfecte.

Pàrmenides també explica que el ésser és tot i el no-ésser no es res, no pot ser pensat ni dit perquè sinó seria un ésser.

Per finalitzar, Parmènides explica que tot està en equilibri, ja que allò que és no pot no ser i allò que no és mai no pot ser.

Premisses.

- Només existeix l'Ésser. El No-Ésser no pot existir de cap manera.
- Tot allò que és pensable és existent. Perquè si poguessim pensar alguna cosa que no existís, voldria dir que el No-Ésser pot tenir una representació material. (Afirma Parmènides que Pensar i Ésser són el mateix.).
Idees.
- L'Ésser és increat i etern, immòbil, immutable, únic, continuu i homogeni (sense separacions intermèdies), limitat (i esfèric?).

Explicacions.

Com que sempre hi ha hagut l'Ésser i sempre hi haurà només l'Ésser (en cas contrari, què hi hauria mentre no hi hagués l'Ésser? el No-Ésser no, perquè no existeix); Immòbil perquè no hi ha un segon ésser cap al qual moure's; Immutable perquè no hi ha un segon ésser pel qual canviar; Únic perquè només n'hi ha un (el No-Ésser no podria ser el segon Ésser); Continuu i homogeni perquè si no ho fos dins d'ell hi hauria punts de No-Ésser, el qual no podria ser... En canvi, curiosament, Parmènides sembla tractar el seu ésser de material, no pas d'immaterial (i no el menciona tampoc mai com a diví).
El tema de limitat i esfèric és més complex. Segons Parmènides l'ésser és perfecte, i per tant té un límit (en aquest punt, coincideix amb Pitàgores i la seva teoria dels límits). I Parmènides considera que "l'esfera és l'ésser més perfecte", ja que en l'esfera el punt central té equidistants tots els del límit. Per tant, l'ésser és limitat i esfèric. En aquest sentit, un dels membres de l'escola d'Elea, Melissos, té una teoria contrària: l'Ésser no pot ser finit, perquè aleshores el limitaria el No-Ésser; per tant, l'Ésser és infinit.

Conclusions.

- La negació més immediata de Parmènides són els sentits. Els sentits ens mostren canvi, pluralitat, creació i destrucció, mobilitat espacial, etcetra; tot això contrari a la raó, la qual, segons Parmènides ens mostra un ésser compacte, homogeni i immòbil entre d'altres característiques. Per tal de defensar la seva ontologia radical (ontologia: teoria de l'ésser), Parmènides nega tota la realitat sensible: la via dels sentits és completament enganyosa, falsa, aparença i falàcia. L'única via vertadera és la del raonament, la qual (afirma l'eleàtic) ens condueix a l'ésser únic i omni-existent.

- També Parmènides nega les teories pitagòriques. Si el món està format per números, hi ha sempre un espai infinit entre els dos nombres (per exemple: imaginem el número 1; entre el número 1 hi ha el número 0,1, el número 0,2... i entre el número 0,1 i 0,2 hi ha deu números més (0,011, 0,012...), i com que els nombres són infinits hi ha sempre un espai buit, malgrat aquest sigui "infinitament petit" entre els dos espais. Precisament Parmènides, al afirmar l'ésser absolutament compacte ("només hi ha el número Ésser, només hi ha l'U", podria haver afirmat Parmènides irònicament per entendre'ns) nega les teories de Pitàgores, les quals sí afirmen la pluralitat i la discontinuitat de l'ésser.
- Zenó, amb les seves apories contra el moviment, que ara no explicarem (recordem breument la teoria de "l'home no pot enganxar mai la tortuga si corre rera ella, si la tortuga mai es para") és "una conclusió" de Parmènides. Precisament les teories de Zenó anaven en defensa de la tesis de la unitat de l'ésser i en contra de l'afirmació de l'existència del moviment (tot i que les poques tesis ("apories") que hem conservat de Zenó només parlen d'aquest segon aspecte).

Finalitat.

La doctrina de Parmènides (la central en l'escola d'Elea, per sobre sens dubte dels esbossos del seu mestre Xenòfanes), tant paradòxica, porta algunes finalitats. Entre elles:
- Per a escèptics i sofistes, sobretot, el pensament de Parmènides és un simbolisme utilitzable per a defensar les seves tesis de negació de la veritat. En una paraula, si per a Parmènides i l'escola d'Elea només existeix l'U, per a sofistes i escèptics no existeix res. Precisament algunes de les tesis escèptiques de l'escola de Megada es volgueren basar en Parmènides i els seus arguments "lògics". I no és per res que quan l'escèptic Timó, en defensa de les tesis pirròniques, ataqués la majoria d'arguments de les escoles filosòfiques, respectés en canvi les teories de Parmènides.
- Per a Plató, en canvi, els arguments de Parmènides sobre la unitat de l'ésser li valgueren de suport històric per a les seves teories sobre la unitat de l'ésser. [Precisament Plató fa aparèixer com a protagonista d'un dels seus diàlegs a Parmènides, qui deixa en ridícul a un Sòcrates jove que no aconsegueix demostrar-li ni la realitat del moviment ni tampoc quina és exactament la correspondència entre les entitats metafísiques (idees) i les reals (matèria), si bé aquí no aprofundirem en aquest diàleg platònic]. Com que Plató afirmava l'existència d'un element immaterial i trascendent (al que anomenà idees, tot i que, a diferència de Parmènides, afirmava la pluralitat de l'ésser, doncs les idees eren "l'Ésser partit a trossos", es pot dir), aleshores les teories de Parmènides, fins certa mesura, li anaven com anell al dit. Es podria dir que Plató va ser el primer a donar una estructura i una correspondència amb la realitat empírica de la qual l'ésser immòbil i aïllat de Parmènides no tenia.
- Per als místics d'algunes religions, i per als neoplatònics, Parmènides és, almenys indirectament, un signe per a la contemplació mística. Si el camí dels sentits, "de la carnalitat", de la realitat és un camí fals, aleshores el camí cap a l'U és la mística (moltes filosofies de tendència neoplatònica han identificat la divinitat amb l'U, és a dir, amb una unitat similiar a la de Parmènides). Parmènides rebutja les dades dels sentits per arribar al coneixement de la raó per motius epistemològics, mentre que els místics rebutgen les dades dels sentits que no els interessen (sensualitat, plaers carnals, emotivitat, ira...) per arribar a la contemplació mística. El paralelisme de Parmènides amb els pensadors místics, tant en continguts com en forma com en objectius, és evident.

Url: Parmenides

Anaximandre

Anaximandre (grec: Αναξίμανδρος / Anaxímandros) va ser un filòsof i alquimista grec, que va viure entre el 611 aC i el 546 aC aproximadament, es va interessar per temes científics i filosòfics esperonat pel seu mestre Tales de Milet. Era fill de Praxíades i fou un dels primers filòsofs de l'escola jònica, i se'l suposa deixeble del fundador Tales de Milet, amb qui va participar a la vida política de la ciutat, així com mestre d'Anaxímenes de Milet.

Informació

Va viatjar molt i fou autor d'un mapa del món conegut i se li atribueix la construcció d'una esfera celest, el descobriment de la inclinació el·líptica i la introducció des de Babilònia d'un gnòmon amb el qual va estudiar el recorregut del sol en l'eclíptica i va fixar els solsticis i equinoccis. Fou el primer grec que va escriure un tractat sobre la natura. Posa com a principi de tot no pas un dels elements sinó quelcom indeterminat o il·limitat (àpeiron) del que sorgeixen els elements per separació dels contraris (fred, calent; humit, sec....). Considera la terra de forma cilíndrica flotant sense suport al centre de l'univers, encerclada d'anells de foc envoltats d'aire; els astres serien els fragments d'aquest foc vist a traves d'orificis de la capa d'aire; afirma l'origen natural de la vida i la formulació de les especies animals inclosa l'home, mitjançant una evolució; i explica tots els fenòmens astronòmics, meteorològics i vitals, per una acció reciproca dels elements.

Va morir vers el 546 aC. Es va batejar en el seu honor un dels cràters de la Lluna.

Resum

La idea de Anaximandre reflexada en aquest petit fragment consisteix en anomenar la vida com el kosmos, com el ordre. El que hi ha abans és el que ell anomena el àperion, que significa il·limitat, tot surgeix del àperion i tot torna a ell quan arriba la mort. Parla sobre el etern retorn, la vida per a ell com un cercle, i tot es repeteix continuament, en un constant equilibri.