George Berkeley

Filòsof irlandès, un dels principals representants de l'empirisme britànic. Va néixer a Kilkenny, Irlanda; va estudiar en el Trinity College, de Dublín, i es va ordenar com a clergue anglicà. La seva primera obra filosòfica és un Assaig sobre una nova teoria de la visió (1709) i, el 1710, als vint-i-cinc anys d'edat, va publicar la seva obra capital, Tractat sobre els principis del coneixement humà, en la que presenta la seva filosofia, empirista i idealista alhora, que ell anomena «immaterialisme», i a la que en aquell moment es va prestar poca atenció. El 1713 marxa a Londres, on escriu Tres diàlegs entre Hylas i Philonus, i inicia una època de viatges pel continent europeu. En aquesta gira europea coneix a Malebranche, perd els originals de la segona part del seu Tractat, que ja no completarà, i escriu De ‘motu', un llibre en llatí en què critica a Newton i a Leibniz. Concep després la idea de fundar en les Bermudes un col·legi de missions; marxa a Amèrica el 1728 i, mentre espera (en va) l'ajuda econòmica del govern, pasa dos anys vivint primer en Rhode Island, on escriu Alcifrón, la seva obra més extensa, i després en Newport, on coneix a qui seria el primer president del King's College, de Nova York -en l'actualitat universidad de Columbia-, Samuel Johnson, un dels pocs que va prestar atenció en el seu temps a la filosofia de Berkeley, de la que va dir que podia refutar-se donant un puntellada a una pedra. En memòria de Berkeley se li va posar aquest nom a la que, amb el temps, seria la universitat de Califòrnia. Torna a Londres i, el 1734, és anomenat bisbe de Cloyne; el 1752 renúncia al càrrec i es retira a Oxford, on mor al cap d'un any. Malgrat que la seva filosofia s'ha considerat excèntrica i estranya, pocs filòsofs han despertat tant d'interès com Berkeley en el món anglosaxó.

D'acord amb la seva professió de clergue, Berkeley es proposa com a objectiu de la seva filosofia combatre tant l’ateisme com l’escepticisme. L’empirisme de Locke, segons ell, porta precisament a ambdues coses. Tota teoria del coneixement feble és causa de dubtes (escepticisme) i d'elles la pitjor és no poder tenir certesa de l'existència de Déu (agnosticisme); d'altra banda, suposar diferents les idees i les coses i haver de passar d'aquelles a aquestes és causa d'escepticisme en general. Berkeley sosté que l'idealisme és l'única forma coherent de ser empirista. Per idealisme, o més pròpiament, «immaterialisme», Berkeley entén l'afirmació que només hi ha les nostres idees; existeixen també les coses, però aquestes no són més que les mateixes idees o sensacions. El que certament no existeix és allò que els filòsofs anomenen matèria o «substància corporal»; la qual cosa seria com la causa de les nostres idees i sensacions.

Aquest és l'error, diu Berkeley: haver de distingir entre el que percebem i la causa del que percebem, i passar d'una cosa a una altra mitjançant una inferència. Dir, com Locke, que les nostres idees provenen de les substancies corporals com de la seva causa és remetre's a una teoria de coneixement insegura i negar l'evidència que percebem objectes sensibles i que no tenim necessitat alguna de fer inferències. Si, com deia el mateix Locke, les qualitats secundàries són subjectives, per què no han de ser-ho igualment les qualitats primàries? Així que percebem objectes sensibles, i el que percebem és la realitat. No hi ha els «objectes percebuts» i les «causes dels objectes percebuts», sinó només els «objectes percebuts» i la «ment que els percep»: la ment i les idees de la ment, de manera que «ser» no consisteix en una altra cosa que en «percebre» o «ser percebut». És veritat que veiem un ordre regular en les nostres percepcions, fins al punt que podem parlar d'un «ordre de la natura»; però no hi ha una natura distinta del món de la nostra percepció, encara que hi ha la regularitat que una ment divina imposa a les nostres percepcions.