
I per què categòric? Kant reconeix l’existència de diferents tipus d’imperatiu. Si un imperatiu expressa una acció com a necessària per algun propòsit concret, siga aquest real o només possible, es tracta d’un imperatiu hipotètic. Aquest tipus d’imperatiu només manifesta una necessitat per aquells que vulguen aconseguir eixe propòsit. Per exemple, un imperatiu hipotètic sera: Per sobreviure, has de menjar. Expressa la necessitat de menjar només per aquells que vulguen sobreviure. I si ens trobem davant d’un imperatiu que designa una necessitat independentment de cap condició o circumstància? Per exemple: no has de matar. En aquest cas, es tracta d’un imperatiu categòric. Els imperatius categòrics no es refereixen a la matèria de l’acció, ni al seu resultat, sinó només a la forma de la acció i el principi que la governa. Són, per tant, universals. És aquest tipus d’imperatiu, el categòric, el que Kant atribueix a la moral i, per tant, designa com a imperatiu de la moralitat.
Però, com és possible la existència de l’imperatiu categòric? La necessitat d’un imperatiu hipotètic es pot demostrar mitjançant la seua condició prèvia. És a dir, qui vol sobreviure, vol també menjar. Però l’imperatiu de la moralitat, independent de qualsevol factor extern, com pot demostrar-se? Kant formula aquesta pregunta, però no la resol fins l’últim capítol del llibre.
Tot i així, sí que dedueix la primera formulació de l’imperatiu moral: Obra només segons aquella màxima que pugas voler convertida, al mateix temps, en llei universal. Com arriba a aquesta formulació? Per la pròpia definició de l’imperatiu categòric, la única condició del qual és la seua absència de condicions i, per tant, la seua universalitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada