Relació entre ment i cos de René Descartes

Idees principals:

Descartes parla sobre la relació entre el cos i l’ànima. Entén l’ànima com la ment, que és la nostra essència, és el nostre “jo”, allò que és la nostra naturalesa. També explica que nosaltres tenim una idea clara i distinta del nostre cos, i per tant, va separat de la nostra ment. Així es pot deduir que el nostre pensament, el nostre “jo”, és etern.

Anàlisi:

Descartes explica les dues naturaleses de l’home. Una és la ment, la qual és la nostra essència, és l’ànima, és el que ens defineix com un “jo”. Relaciona l’ànima amb la ment perquè la nostra naturalesa més profunda com a humans és pensar, és la nostra forma d’existència. Per això denomina la ment com a matèria pensant. Mentre que d’altra banda, trobem la matèria extensa, és a dir el cos. 

Segons l’autor, cos i ment són expressions clares i distintes, llavors la seva unió és necessàriament un accident. Com a resultat d’aquest accident apareixem nosaltres, les persones, que formem part de les úniques idees clares i distintes que provenen de la gran idea clara i distinta, inseparable, immortal i infinita, que és Déu.

Font: http://www.e-torredebabel.com/Historia-de-la-filosofia/Filosofiamedievalymoderna/Descartes/Descartes-Cogito.htm

El cogito és la primera veritat en l'ordre del coneixement; i això en dos sentits: d'una banda perquè és la primera veritat a la qual arribem quan fem ús del dubte metòdic, i en segon lloc perquè a partir d'ella podem fonamentar totes les altres. Ve a ser l'axioma bàsic a partir del com desenvolupar tota la filosofia com un sistema de coneixement absolutament fonamentat.

En relació amb la famosa frase “penso, després existeixo” és necessari fer les següents precisions:

1. Encara que Descartis presenta aquest coneixement en forma inferencial (“després...”) no cal creure que arriba a aquesta veritat a partir d'una argumentació o demostració. No arriba d'aquesta manera perquè el dubte metòdic (particularment la hipòtesi del geni maligne) posa en qüestió precisament el valor de la raó deductiva. A més, com ens diu el propi Descartis en la seva “Resposta a les Segones Objeccions” si aquesta proposició anés la conclusió d'algun sil·logisme, hauríem necessitat conèixer prèviament la major “tot el que pensa és o existeix” la qual es fonamenta precisament en l'observació que un mateix no pot pensar si no existeix, ja que les proposicions generals les obtenim del coneixement de les particulars. El “cogito, ergo sum” és una intuïció. El conjunt de reflexions que proposa Descartis abans d'arribar al cogito serveixen per preparar a la nostra ment i disposar-la de tal manera que pugui percebre de forma immediata i evident aquesta veritat. Podem aconseguir que algú accepti l'existència o propietats d'un objecte físic sense demostrar-les-hi, prou que li ajudem a dirigir la seva mirada cap a aquest objecte (que li ensenyem a mirar); doncs bé, el mateix fa Descartis, ens ensenya a mirar en una determinada adreça, disposa el nostre esperit perquè aquest capti amb evidència aquesta veritat.

2. Cal anar amb compte amb la paraula “penso” (i amb la proposició “penso, després existeixo”) doncs amb ella nosaltres ara ens referim a la vivència gràcies a la qual tenim un coneixement conceptual i intel·lectual de la realitat. No obstant això, en Descartis té un significat més genèric i ve a ser sinònima d'acte mental, o vivència o estat mental o contingut psíquic. El propi Descartis ens diu que amb la paraula “pensar” entén “tot el que es produeix en nosaltres de tal sort que ho percebem immediatament per nosaltres mateixos; per això, no només entendre, voler, imaginar sinó també sentir és la mateixa cosa aquí que pensar”. El tret comú a entendre, voler, pensar, sentir, (i pensar en sentit estricte, pensar com raonar o conceptualitzar) és el que d'ells cap una percepció immediata, o en el nostre llenguatge, que totes aquestes vivències tenen l'atribut de la consciència, el ser conscient o poder ser-ho. Tot acte mental presenta la característica de ser indubtable, cap d'ells pot ser fals, per la qual cosa valdria tant dir “record, després existeixo”, “imagino, després existeixo”, “desig, després existeixo”, “sofreixo, després existeixo”, que “penso després existeixo”;

3. El descobriment cartesià, el *cogito, assenyala, simplement, que la ment és un àmbit privilegiat per a la veritat, doncs dels estats mentals propis no hi ha dubte alguna quan dirigim la nostra mirada cap a ells i els descrivim únicament en la mesura en què es mostren a aquesta mirada reflexiva. En termes actuals diríem que les proposicions que descriuen la pròpia vida psíquica són incorregibles, mentre que els que es refereixen a la realitat exterior a la pròpia ment (inclosos els que es refereixen a les ments alienes) són fal·libles o dudables: quan anem al dentista i li diem que ens dol un queixal el metge ens pot dir que és impossible lloc que no tenim tal queixal, i no ens cridaria l'atenció la seva correcció, però sembla absurd que si simplement li indiquem que sentim dolor intenti corregir la nostra descripció indicant que és impossible, que realment no ho sentim.

4. Com a nota històrica es pot indicar que Sant Agustín: en “D'allibero arbitri”, 2, 3, 7 ja va anticipar aquesta primera veritat amb la seva “si fallor, sum”, si m'equivoco, existeixo; encara que en Sant Agustín aquest descobriment no té la importància que té en la filosofia cartesiana.

El cogito es va a convertir en criteri de debò: en la proposició “penso, després existeixo” no hi ha gens que asseguri la seva veritat excepte que es veu amb claredat que per pensar és necessari existir. Per això podem prendre com a regla general que “les coses que concebem més clares i més distintament són totes veritables”.