Idees principals:
Només per l’enteniment es pot comprendre què és el tros de
cera, ni pels sentits ni per la imaginació.
Comentari:
Descartes en aquest
fragment del seu llibre sobre les meditacions metafísiques vol explicar que
l’única manera de comprendre les coses és per mitjà de l’enteniment, ja que no
ens podem refiar dels sentits ni de la imaginació perquè en l'exemple de la
cera, per exemple, podríem escalfar-la i el seu aspecte podria variar
i els nostres sentits ens podrien enganyar fent-nos pensar que l’objecte
escalfat, ja que no té la forma habitual, ja no és cera. Per això, no ens podem
fiar perquè el nostre enteniment és el que ens diu la veritable veritat
que és que segueix essent cera, només que ara està escalfada. Segons Descartes
en cap moment hem estat observant ni la forma ni el tacte de la cera, sinó
l’esperit d’aquesta que no ha variat encara que fos escalfada. L’únic que és
diferent de la forma anterior, però l’esperit és el mateix que és el que podem
percebre per l’enteniment, la verdadera realitat.
René Descartes: Coneixem per la raó (El tros de cera)
Comencem per considerar les coses que, comunament, creiem comprendre amb més gran distinció, a saber: els cossos que toquem i veiem. No em refereixo als cossos en general, perquè tals nocions generals solen ser un tant confuses, sinó a un cos particular. Prenguem, per exemple, aquest tros de cera que acaba de ser tret del rusc: encara no ha perdut la dolçor de la mel que contenia; conserva encara quelcom de l’olor de les flors amb què ha estat elaborat; el seu color, la seva figura, la seva magnitud són ben perceptibles; és dur, fred, fàcilment manejable, i, si ho copegeu, produirà un so. En fi, es troben en ell totes les coses que permeten conèixer distintament un cos. Mes heus aquí que, mentre estic parlant, és acostat al foc. El que restava de sabor s’exhala; l’olor s’esvaeix; el color canvia, la figura es perd, la magnitud augmenta, es fa líquid, s’escalfa, a penes se li pot tocar i, si ho copegem, ja no produirà cap so. Després de canvis tals, roman la mateixa cera? Cal confessar que sí: ningú ho negarà. Però llavors què és el que coneixíem amb tanta distinció en aquell tros de cera?
Certament, no pot ser res del que aconseguíem per mitjà dels sentits, ja que han canviat totes les coses que percebíem pel gust, l’olfacte, la vista, el tacte o l’oïda; i no obstant això, continua sent la mateixa cera. Potser sigui el que ara penso, a saber: que la cera no era ni aquesta dolçor de mel, ni aquesta agradable olor de flors, ni aquesta blancor, ni aquesta figura, ni aquest so, sinó tan sols un cos que una mica abans se m’apareixia sota aquestes formes, i ara sota altres diferents. Ara bé, en concebre-la precisament així, què és el que imagino?
Fixem-nos bé, i, apartant totes les coses que no pertanyen a la cera, vegem quina resta.
Certament, ni més menys que quelcom extens, flexible i canviant. Ara bé, què vol dir flexible i canviant? No serà que imagino que aquesta cera, d’una figura rodona pot passar a una altra quadrada, i d’aquesta a una altra triangular? No: no és això, ja que la concebo capaç de patir una infinitat de canvis semblants, i aquesta infinitud no podria ser recorreguda per la meva imaginació: per consegüent, aquesta concepció que tinc de la cera no és obra de la facultat d’imaginar.
I aquesta extensió, què és? No serà quelcom igualment desconegut, ja que augmenta en anar fonent-se la cera, resulta ser més gran quan està completament fosa, i gaire més gran quan la calor s’incrementa més encara? I jo no concebria d’una manera clara i conforme a la veritat el que és la cera, si no pensés que és capaç d’experimentar més variacions segons l’extensió, de totes les que jo hagi pogut imaginar. Cal, doncs, que convingui que jo no puc concebre el que és aquesta cera per mitjà de la imaginació, i sí només, per mitjà de l’enteniment: em refereixo a aquest tros de cera, perquè, quant a la cera en general, això resulta encara més evident.
Doncs bé, què és aquesta cera, només concebible per mitjà de l’enteniment? Sens dubte, és la mateixa que veig, toco i imagino; la mateixa que des del principi jutjava jo conèixer. Però el que es tracta aquí de notar és que la impressió que d’ella rebem, o l’acció mitjançant la qual la percebem, no és una visió, un tacte o una imaginació, i no ho ha estat mai, encara que així ho semblés abans, sinó només una inspecció de l’esperit, la qual pot ser imperfecta i confusa, com ho era abans, o ben clara i distinta, com ho és ara, segons atengui menys o més a les coses que estan en ella i de les que consta.
No és gaire d’estranyar, no obstant això, que m’enganyi, suposant que el meu esperit és força feble i s’inclina insensiblement a l’error. Ja que encara que estic considerant ara això en el meu fur intern i sense parlar, amb tot, ensopego amb les paraules, i estan a punt d’enganyar-me els termes del llenguatge corrent; doncs nosaltres diem que veiem la mateixa cera, si està present, i no que pensem que és la mateixa en virtut de tenir els mateixos color i figura: el que gairebé em força a concloure que conec la cera per la visió dels ulls, i no per la sola inspecció de l’esperit. Mes heus aquí que, des de la finestra, veig passar uns homes pel carrer: i dic que veig homes, com quan dic que veig cera; no obstant això, el que en realitat veig són barrets i capes, que molt ben podrien ocultar mers autòmats, moguts per ressorts. No obstant això, penso que són homes, i d’aquesta manera comprenc mitjançant la facultat de jutjar, que resideix en el meu esperit, allò que creia veure amb els ulls.
Però un home que intenta conèixer millor que el populatxo, ha d’avergonyir-se de trobar motius de dubte en les maneres de parlar pròpies del populatxo. Per això, prefereixo continuar endavant i considerar si, quan jo percebia al principi la cera i creia conèixer-la mitjançant els sentits externs, o almenys mitjançant el sentit comú -segons l’anomenen-, és a dir, mitjançant la potència imaginativa, la concebia amb major evidència i perfecció que ara, després d’haver examinat amb més gran exactitud el que ella és, i en quina manera pot ser coneguda. Però seria ridícul dubtar tan sols d’això, perquè què havia de distint i evident en aquella percepció primera, que qualsevol animal no pogués percebre? En canvi, quan faig distinció entre la cera i les seves formes externes, i, com si l’hagués desposseït de les seves vestidures, la considero despullada, llavors, tot i que encara pugui haver-hi algun error en el meu judici, és cert que uneixi tal concepció no pot donar-se sinó en un esperit humà.
I, en fi, què diré d’aquest esperit, és a dir, de mi mateix, ja que fins ara res, sinó esperit, reconec en mi? Jo, que semblo concebre amb tanta claredat i distinció aquest tros de cera, potser no em conec a mi mateix, no sols amb més veritat i certesa, sinó amb més gran distinció i claredat? Perquè si jutjo que hi ha la cera perquè la veig, amb molta més evidència se segueix, del fet de veure-la, que existeixo jo mateix. En efecte: pogués ser que el que jo veig no fos cera, o que ni tan tan sols tingui jo ulls per veure cap cosa; però el que no pot ser és que, quan veig o penso que veig [no faig distinció entre ambdues coses], aquest jo, que tal pensa, no sigui res. Igualment, si per tocar la cera jutjo que existeix, se seguirà el mateix, a saber, que existeixo jo; i si ho jutjo perquè em persuadeix d’això la meva imaginació, o per qualsevol altra causa, resultarà la mateixa conclusió. I el que he notat aquí de la cera és lícit aplicar-ho a totes les altres coses que estan fora de mi.
Doncs bé, si el coneixement de la cera sembla més clar i distint després d’arribar a ell, no sols per la vista i el tacte, sinó per moltes més causes, amb quanta major evidència, distinció i claredat no em coneixeré a mi mateix, ja que totes les raons que serveixen per conèixer i concebre la natura de la cera, o de qualsevol altre cos, proven encara millor la natura del meu esperit? Però és que, a més a més, hi ha tantes altres coses en l’esperit mateix, útils per conèixer la seva natura, que les que, com aquestes, depenen del cos, a penes si mereixen ser anomenades.
.jpeg)
Però heus aquí que, per mi mateix i molt naturalment, he arribat on pretenia. En efecte, sabent jo ara que els cossos no són pròpiament concebuts sinó pel sol enteniment, i no per la imaginació ni pels sentits, i que no els coneixem per veure’ls o tocar-los, sinó només perquè els concebem en el pensament, sé llavors amb plena claredat que res m’és més fàcil de conèixer que el meu esperit. Mes, sent gairebé impossible desfer-se amb promptitud d’una opinió antiga i arrelada, bo serà que em detingui un tant en aquest lloc, a fi que, allargant la meva meditació, aconsegueixi imprimir més profundament en la meva memòria aquest nou coneixement.
Meditacions metafísiques amb objeccions i respostes, Meditació segona.
.jpeg)
.jpeg)
Refugiat als Països Baixos, on romandrà de 1683-1689, Locke centra les seves reflexions al voltant de la idea que Anglaterra estava a punt de trencar amb l'absolutisme monàrquic, per esdevenir la terra de les llibertats individuals i amb poder d'elecció dels seus representants polítics. Va tenir temps de tornar als seus escrits, i dedica gran quantitat de temps en tornar a treballar en les obres que li obririen les portes de la fama, L'Assaig sobre l'enteniment humà, de caràcter filosòfic, i L'Assaig sobre el govern civil on plasma la seva pensament polític. Cal destacar també la Carta sobre la tolerància entre les seves obres escrites en aquesta època.
.jpeg&container=blogger&gadget=a&rewriteMime=image%2F*)
.jpeg){kind=link}