La
idea principal d’aquest fragment del Menó, és la relació entre conèixer i
recordar. El text explica que l’ànima té tots els coneixements, però quan es
encarna dins del cos els oblida tots, el cos només ha de recordar aquest
coneixements perduts, procés al qual anomena “aprendre”. Per això l’home pot
arribar a un coneixement absolut a través del record.
3-.
Analisi del text
En
aquest text de Plató que pertany al diàleg del Menó, de la segona època, la
seva maduresa, parla sobre un dels mitjans per accedir al coneixement de les
idees que el filòsof ens planteja: la reminiscència.
Plató
pensa que com l’ànima s’ha encarnat moltes vegades en diferents cossos, coneix
totes les idees.
En
el Menó, es fa un exemple de reminiscència, Sòcrates és capaç de fer, resoldre
i entendre un problema de geometria a un esclau que no tenia coneixements sobre
el tema.
Segons
Plató al tancar-se dins d’un cos l’ànima no recorda totes les idees que
anteriorment havia recopilat de vides anteriors. Aquestes idees són els
records. Quan aprenem els humans adquirim coneixements, que segons Plató no
aprenem sinó que recordem, perquè el coneixements ja hi son al nostre interior.
El
filòsof té el deure de ensenyar tot alló que ha recordat i arribarà a la idea
suprema o màxima quan l’ànima abandoni el seu cos, és a dir, amb la mort.
Aquest
fragment de Plató pertany a la seva obra Timeo i tracta com a tema principal el
demiürg o artesà, la paraula amb la qual el filòsof designava a la causa
ordenadora del món.
El demiürg o artesà utilitza com a
model per la seva creació allò que és identic, ja que sempre serà bell el que
prové del món intel·ligible. En canvi si utilitza com a model allò que ja ha
nascut, es a dir, allò que és imperfecte la obra ja no seria bella.
Tot aquest món és bell ja que el
Demiügr és bó i així ho ha volgut. Aquest món és un módel d’un altre món que és
perfecte i és objecte d’intel·lecció.
Al text Plató
afirma que tot allò que neix, ho fa per alguna raó, ja que del no res, no pot
sortir res. Tot el que neix, per tant, és per necessitat i aquesta necessitat
és la que produeix obres belles.
És
d’un diàleg entre Sòcrates (veu
de Plató) i un deixeble. Fa una distinció entre filòsofs, que segons Plató són
la minoria, ja que són aquells que poden arribar a les idees, i les persones
que es guien pels seus sentits, per tant, per les aparences.
ANÀLISI
DEL TEXT
Sòcrates,
és a dir, Plató,
es pregunta qui és el vertader filòsof. Per a ell, el filòsof és la persona que
vol arribar al coneixement o veritat de totes les coses que ens envolten, a més
vol arribar al coneixement de les idees del món intel·ligible.
Pel
contrari, Plató diu, que hi ha persones que només són capaços de captar tot
allò que prové dels sentits i per això només poden veure aparences com
els
habitants del Mite de La Caverna que només veuen les ombres reflectides i no
són capaços d’arribar a la veritable realitat, les idees, i més tard,
descobreixen la veritable veritat o Sol en aquest cas.
Segons
aquesta teoria els filòsofs capaços d’arribar a la veritat són pocs, tal com
diu, per tant, es tracta d’una idea elitista.
El mite de la Caverna és una de
les obres més importants de Plató. Apareix al llibre VII de la República, una
obra de la seva època de maduresa. Plató va escriure el mite de la Caverna per
ajudar-nos a entendre la seva teoria de la dualitat de mons: el món sensible i
el món intel·ligible. Ens presenta una cova amb uns homes a dins, els quals
estan lligats amb cadenes i estan allà des de ben petits. Aquestes cadenes
simbolitzen el vincle dels homes amb el món sensible, és a dir, són presoners
dels nostres sentits. Darrere d'ells hi ha un foc i uns homes que transporten
objectes de banda a banda. Aquests objectes es reflecteixen a la paret que es
troba davant dels presoners i ells veuen les seves ombres. Aquestes ombres són
la única cosa que ells poden veure, i per tant, per a ells són la seva
realitat. Si un dels presoners aconseguís ascendir a l'exterior de la caverna,
la llum del Sol no el deixaria veure.
Quan aconseguís acostumar-se a
aquesta llum, veuria, primerament, les coses reflectides en el aigua, ja que
durant tota la seva vida només ha observat les coses reflectides. I, finalment,
veuria els objectes, animals... Després tornaria a la cova a desencadenar a
l’altre home i explicar-li tot, però com és habitual no ho creuria i no voldria
sortir. La caverna representa el món sensible, mentre que l'exterior representa
l'intel·ligible, que només pot ser entès a través de la raó. El sol representa
la màxima idea de bé. Totes les coses del món sensible participen de les idees.
Els presoners de la caverna som nosaltres i les ombres que es reflecteixen són
les còpies del món sensible. El foc representa el Sol. Quan el presoner
s'allibera de les cadenes i surt a l'exterior, ens mostra com una persona
travessa les diferents etapes de la seva vida, fins a poder arribar al món
intel·ligible. Ja, fora de la caverna, es veu el món intel·ligible on el Sol
representa la màxima idea de bé.
L'art ha utilitzat moltes vegades el mite de la caverna. Matrix és un bon exemple:
11. “En la perifèria del cercle,
l’inici i la fi coincideixen.”
9. “El camí que puja i el que baixa és un i el
mateix”.
2.“Els contraris s’harmonitzen, i
de la diversitat en resulta la més bella harmonia
i tot ha estat engendrat per la
discòrdia”
Els contraris generadors de vida
Heràclit explica que els
contraris s’harmonitzen, es necessiten l’un a l’altre perquè per l’absència
d’un no existiria l’altre. Un exemple és el dia i la nit, el ying i el yang...
La diversitat segons Heràclit
crea la més bella harmonia, ja que segons l’autor els contraris crean
conflictes i sense aquests no podria existir la vida. Els contraris segons
Heràclit neguen l’anterior, es tracta sempre de negació. D’aquesta manera la
pressència del dia és l’absència de la nit, el bé seria l’absència del mal.
D’altra banda Heràclit afirma que
l’inici i el fi d’un cercle coincideixen, és a dir, el començament del camí que
és la vida serà el final d’aquesta, el passat serà el futur i el futur el
passat. Els homes naixem, creixem, ens relacionem, ens reproduïm i morim. Els
nostres fills faran el mateix i així els fills dels seus fills ho faran
successivament.
Heràclit també parla sobre un
tema semblant: “El camí que puja i el que baixa és un i el mateix”. Els cercles
només són una línia que simbolitza un únic camí que es recorre constantment, ja
que és un cercle i és infinit.
J. Marías: Una visió heraclitiana del món
"'Esto no fue así. Esto que va a ocurrir no ocurrirá o no habrá ocurrido. Esto no pasa', es la constante letanía que tergiversa el pasado, el porvenir y el presente, y así nunca está fijo ni a salvo, ni es seguro ni tampoco es cierto. Todo lo que existe no existe o lleva en sí su no existencia, la pasada y la venidera, no perdura y no se sostiene, y hasta los acontecimientos más graves están en precario y acabarán por visitar y recorrer el tuerto olvido, que tampoco es firme ni estabiliza ni pone nada a resguardo. Por eso todas las cosas parecen decir 'Soy aún, luego es seguro que he sido', mientras todavía colean y se dilatan y no han cesado. Tal vez es su derrotada forma de agarrarse al presente, su resistencia a desaparecer que también oponen los objetos y lo inanimado, no las personas tan sólo, que se aferran y se desesperan y casi jamás se rinden ('Pero es aún no, aún no', mascullan con pánico, con sus escasas fuerzas), tal vez es la tentativa de dejar su huella de las cosas todas, de hacer más difícil su negación o su difuminación o su olvido, es su manera de decir 'Yo he sido' y de impedir que los demás digamos 'No, esto no ha sido, nadie lo ha visto ni lo recuerda ni jamás lo ha tocado, nunca lo hubo, no cruzó el mundo ni pisó la tierra, no existió y nunca ha ocurrido'.
Javier Marías. Tu rostro mañana. 3 Veneno y sombras y adiós. Alfaguara. 2007. Madrid. Pàg. 140
Aquest fragment pertany al
filosof monista Parmènides. Ens parla sobre el seu principi fonamental de totes
les coses. Segons Parmènides l’ésser és sempre igual, no canvia i és únic.
Només existeix el present, ja que el passat és el futur i el futur és el
passat, tot és una gran esfera.
També parla sobre que l’ésser no
pot morir ni néixer pel fet que la mort és el pas de ésser a no-ésser i
no-ésser no pot ser ésser. Aquest pas no pot existir perquè sinó crearia una
imperfecció i el ésser es totalment perfecte.
Pàrmenides també explica que el
ésser és tot i el no-ésser no es res, no pot ser pensat ni dit perquè sinó
seria un ésser.
Per finalitzar, Parmènides
explica que tot està en equilibri, ja que allò que és no pot no ser i allò que
no és mai no pot ser.
Premisses.
- Només existeix l'Ésser. El No-Ésser no pot existir de cap manera. - Tot allò que és pensable és existent. Perquè si poguessim pensar alguna cosa que no existís, voldria dir que el No-Ésser pot tenir una representació material. (Afirma Parmènides que Pensar i Ésser són el mateix.). Idees. - L'Ésser és increat i etern, immòbil, immutable, únic, continuu i homogeni (sense separacions intermèdies), limitat (i esfèric?).
Explicacions.
Com que sempre hi ha hagut l'Ésser i sempre hi haurà només l'Ésser (en cas contrari, què hi hauria mentre no hi hagués l'Ésser? el No-Ésser no, perquè no existeix); Immòbil perquè no hi ha un segon ésser cap al qual moure's; Immutable perquè no hi ha un segon ésser pel qual canviar; Únic perquè només n'hi ha un (el No-Ésser no podria ser el segon Ésser); Continuu i homogeni perquè si no ho fos dins d'ell hi hauria punts de No-Ésser, el qual no podria ser... En canvi, curiosament, Parmènides sembla tractar el seu ésser de material, no pas d'immaterial (i no el menciona tampoc mai com a diví). El tema de limitat i esfèric és més complex. Segons Parmènides l'ésser és perfecte, i per tant té un límit (en aquest punt, coincideix amb Pitàgores i la seva teoria dels límits). I Parmènides considera que "l'esfera és l'ésser més perfecte", ja que en l'esfera el punt central té equidistants tots els del límit. Per tant, l'ésser és limitat i esfèric. En aquest sentit, un dels membres de l'escola d'Elea, Melissos, té una teoria contrària: l'Ésser no pot ser finit, perquè aleshores el limitaria el No-Ésser; per tant, l'Ésser és infinit. Conclusions.
- La negació més immediata de Parmènides són els sentits. Els sentits ens mostren canvi, pluralitat, creació i destrucció, mobilitat espacial, etcetra; tot això contrari a la raó, la qual, segons Parmènides ens mostra un ésser compacte, homogeni i immòbil entre d'altres característiques. Per tal de defensar la seva ontologia radical (ontologia: teoria de l'ésser), Parmènides nega tota la realitat sensible: la via dels sentits és completament enganyosa, falsa, aparença i falàcia. L'única via vertadera és la del raonament, la qual (afirma l'eleàtic) ens condueix a l'ésser únic i omni-existent.
- També Parmènides nega les teories pitagòriques. Si el món està format per números, hi ha sempre un espai infinit entre els dos nombres (per exemple: imaginem el número 1; entre el número 1 hi ha el número 0,1, el número 0,2... i entre el número 0,1 i 0,2 hi ha deu números més (0,011, 0,012...), i com que els nombres són infinits hi ha sempre un espai buit, malgrat aquest sigui "infinitament petit" entre els dos espais. Precisament Parmènides, al afirmar l'ésser absolutament compacte ("només hi ha el número Ésser, només hi ha l'U", podria haver afirmat Parmènides irònicament per entendre'ns) nega les teories de Pitàgores, les quals sí afirmen la pluralitat i la discontinuitat de l'ésser. - Zenó, amb les seves apories contra el moviment, que ara no explicarem (recordem breument la teoria de "l'home no pot enganxar mai la tortuga si corre rera ella, si la tortuga mai es para") és "una conclusió" de Parmènides. Precisament les teories de Zenó anaven en defensa de la tesis de la unitat de l'ésser i en contra de l'afirmació de l'existència del moviment (tot i que les poques tesis ("apories") que hem conservat de Zenó només parlen d'aquest segon aspecte).
Finalitat.
La doctrina de Parmènides (la central en l'escola d'Elea, per sobre sens dubte dels esbossos del seu mestre Xenòfanes), tant paradòxica, porta algunes finalitats. Entre elles: - Per a escèptics i sofistes, sobretot, el pensament de Parmènides és un simbolisme utilitzable per a defensar les seves tesis de negació de la veritat. En una paraula, si per a Parmènides i l'escola d'Elea només existeix l'U, per a sofistes i escèptics no existeix res. Precisament algunes de les tesis escèptiques de l'escola de Megada es volgueren basar en Parmènides i els seus arguments "lògics". I no és per res que quan l'escèptic Timó, en defensa de les tesis pirròniques, ataqués la majoria d'arguments de les escoles filosòfiques, respectés en canvi les teories de Parmènides. - Per a Plató, en canvi, els arguments de Parmènides sobre la unitat de l'ésser li valgueren de suport històric per a les seves teories sobre la unitat de l'ésser. [Precisament Plató fa aparèixer com a protagonista d'un dels seus diàlegs a Parmènides, qui deixa en ridícul a un Sòcrates jove que no aconsegueix demostrar-li ni la realitat del moviment ni tampoc quina és exactament la correspondència entre les entitats metafísiques (idees) i les reals (matèria), si bé aquí no aprofundirem en aquest diàleg platònic]. Com que Plató afirmava l'existència d'un element immaterial i trascendent (al que anomenà idees, tot i que, a diferència de Parmènides, afirmava la pluralitat de l'ésser, doncs les idees eren "l'Ésser partit a trossos", es pot dir), aleshores les teories de Parmènides, fins certa mesura, li anaven com anell al dit. Es podria dir que Plató va ser el primer a donar una estructura i una correspondència amb la realitat empírica de la qual l'ésser immòbil i aïllat de Parmènides no tenia. - Per als místics d'algunes religions, i per als neoplatònics, Parmènides és, almenys indirectament, un signe per a la contemplació mística. Si el camí dels sentits, "de la carnalitat", de la realitat és un camí fals, aleshores el camí cap a l'U és la mística (moltes filosofies de tendència neoplatònica han identificat la divinitat amb l'U, és a dir, amb una unitat similiar a la de Parmènides). Parmènides rebutja les dades dels sentits per arribar al coneixement de la raó per motius epistemològics, mentre que els místics rebutgen les dades dels sentits que no els interessen (sensualitat, plaers carnals, emotivitat, ira...) per arribar a la contemplació mística. El paralelisme de Parmènides amb els pensadors místics, tant en continguts com en forma com en objectius, és evident.
