Heràclit

11. “En la perifèria del cercle, l’inici i la fi coincideixen.”

9.  “El camí que puja i el que baixa és un i el mateix”.

2.  “Els contraris s’harmonitzen, i de la diversitat en resulta la més bella harmonia 

      i tot ha estat engendrat per la discòrdia”

Els contraris generadors de vida

Heràclit explica que els contraris s’harmonitzen, es necessiten l’un a l’altre perquè per l’absència d’un no existiria l’altre. Un exemple és el dia i la nit, el ying i el yang...

La diversitat segons Heràclit crea la més bella harmonia, ja que segons l’autor els contraris crean conflictes i sense aquests no podria existir la vida. Els contraris segons Heràclit neguen l’anterior, es tracta sempre de negació. D’aquesta manera la pressència del dia és l’absència de la nit, el bé seria l’absència del mal.

D’altra banda Heràclit afirma que l’inici i el fi d’un cercle coincideixen, és a dir, el començament del camí que és la vida serà el final d’aquesta, el passat serà el futur i el futur el passat. Els homes naixem, creixem, ens relacionem, ens reproduïm i morim. Els nostres fills faran el mateix i així els fills dels seus fills ho faran successivament.

Heràclit també parla sobre un tema semblant: “El camí que puja i el que baixa és un i el mateix”. Els cercles només són una línia que simbolitza un únic camí que es recorre constantment, ja que és un cercle i és infinit. 

J. Marías: Una visió heraclitiana del món

"'Esto no fue así. Esto que va a ocurrir no ocurrirá o no habrá ocurrido. Esto no pasa', es la constante letanía que tergiversa el pasado, el porvenir y el presente, y así nunca está fijo ni a salvo, ni es seguro ni tampoco es cierto. Todo lo que existe no existe o lleva en sí su no existencia, la pasada y la venidera, no perdura y no se sostiene, y hasta los acontecimientos más graves están en precario y acabarán por visitar y recorrer el tuerto olvido, que tampoco es firme ni estabiliza ni pone nada a resguardo. Por eso todas las cosas parecen decir 'Soy aún, luego es seguro que he sido', mientras todavía colean y se dilatan y no han cesado. Tal vez es su derrotada forma de agarrarse al presente, su resistencia a desaparecer que también oponen los objetos y lo inanimado, no las personas tan sólo, que se aferran y se desesperan y casi jamás se rinden ('Pero es aún no, aún no', mascullan con pánico, con sus escasas fuerzas), tal vez es la tentativa de dejar su huella de las cosas todas, de hacer más difícil su negación o su difuminación o su olvido, es su manera de decir 'Yo he sido' y de impedir que los demás digamos 'No, esto no ha sido, nadie lo ha visto ni lo recuerda ni jamás lo ha tocado, nunca lo hubo, no cruzó el mundo ni pisó la tierra, no existió y nunca ha ocurrido'.

Javier Marías. Tu rostro mañana. 3 Veneno y sombras y adiós. Alfaguara. 2007. Madrid. Pàg. 140