Parmènides

L’ésser i el no ésser de Parmènides

Aquest fragment pertany al filosof monista Parmènides. Ens parla sobre el seu principi fonamental de totes les coses. Segons Parmènides l’ésser és sempre igual, no canvia i és únic. Només existeix el present, ja que el passat és el futur i el futur és el passat, tot és una gran esfera.

També parla sobre que l’ésser no pot morir ni néixer pel fet que la mort és el pas de ésser a no-ésser i no-ésser no pot ser ésser. Aquest pas no pot existir perquè sinó crearia una imperfecció i el ésser es totalment perfecte.

Pàrmenides també explica que el ésser és tot i el no-ésser no es res, no pot ser pensat ni dit perquè sinó seria un ésser.

Per finalitzar, Parmènides explica que tot està en equilibri, ja que allò que és no pot no ser i allò que no és mai no pot ser.

Premisses.

- Només existeix l'Ésser. El No-Ésser no pot existir de cap manera.
- Tot allò que és pensable és existent. Perquè si poguessim pensar alguna cosa que no existís, voldria dir que el No-Ésser pot tenir una representació material. (Afirma Parmènides que Pensar i Ésser són el mateix.).
Idees.
- L'Ésser és increat i etern, immòbil, immutable, únic, continuu i homogeni (sense separacions intermèdies), limitat (i esfèric?).

Explicacions.

Com que sempre hi ha hagut l'Ésser i sempre hi haurà només l'Ésser (en cas contrari, què hi hauria mentre no hi hagués l'Ésser? el No-Ésser no, perquè no existeix); Immòbil perquè no hi ha un segon ésser cap al qual moure's; Immutable perquè no hi ha un segon ésser pel qual canviar; Únic perquè només n'hi ha un (el No-Ésser no podria ser el segon Ésser); Continuu i homogeni perquè si no ho fos dins d'ell hi hauria punts de No-Ésser, el qual no podria ser... En canvi, curiosament, Parmènides sembla tractar el seu ésser de material, no pas d'immaterial (i no el menciona tampoc mai com a diví).
El tema de limitat i esfèric és més complex. Segons Parmènides l'ésser és perfecte, i per tant té un límit (en aquest punt, coincideix amb Pitàgores i la seva teoria dels límits). I Parmènides considera que "l'esfera és l'ésser més perfecte", ja que en l'esfera el punt central té equidistants tots els del límit. Per tant, l'ésser és limitat i esfèric. En aquest sentit, un dels membres de l'escola d'Elea, Melissos, té una teoria contrària: l'Ésser no pot ser finit, perquè aleshores el limitaria el No-Ésser; per tant, l'Ésser és infinit.

Conclusions.

- La negació més immediata de Parmènides són els sentits. Els sentits ens mostren canvi, pluralitat, creació i destrucció, mobilitat espacial, etcetra; tot això contrari a la raó, la qual, segons Parmènides ens mostra un ésser compacte, homogeni i immòbil entre d'altres característiques. Per tal de defensar la seva ontologia radical (ontologia: teoria de l'ésser), Parmènides nega tota la realitat sensible: la via dels sentits és completament enganyosa, falsa, aparença i falàcia. L'única via vertadera és la del raonament, la qual (afirma l'eleàtic) ens condueix a l'ésser únic i omni-existent.

- També Parmènides nega les teories pitagòriques. Si el món està format per números, hi ha sempre un espai infinit entre els dos nombres (per exemple: imaginem el número 1; entre el número 1 hi ha el número 0,1, el número 0,2... i entre el número 0,1 i 0,2 hi ha deu números més (0,011, 0,012...), i com que els nombres són infinits hi ha sempre un espai buit, malgrat aquest sigui "infinitament petit" entre els dos espais. Precisament Parmènides, al afirmar l'ésser absolutament compacte ("només hi ha el número Ésser, només hi ha l'U", podria haver afirmat Parmènides irònicament per entendre'ns) nega les teories de Pitàgores, les quals sí afirmen la pluralitat i la discontinuitat de l'ésser.
- Zenó, amb les seves apories contra el moviment, que ara no explicarem (recordem breument la teoria de "l'home no pot enganxar mai la tortuga si corre rera ella, si la tortuga mai es para") és "una conclusió" de Parmènides. Precisament les teories de Zenó anaven en defensa de la tesis de la unitat de l'ésser i en contra de l'afirmació de l'existència del moviment (tot i que les poques tesis ("apories") que hem conservat de Zenó només parlen d'aquest segon aspecte).

Finalitat.

La doctrina de Parmènides (la central en l'escola d'Elea, per sobre sens dubte dels esbossos del seu mestre Xenòfanes), tant paradòxica, porta algunes finalitats. Entre elles:
- Per a escèptics i sofistes, sobretot, el pensament de Parmènides és un simbolisme utilitzable per a defensar les seves tesis de negació de la veritat. En una paraula, si per a Parmènides i l'escola d'Elea només existeix l'U, per a sofistes i escèptics no existeix res. Precisament algunes de les tesis escèptiques de l'escola de Megada es volgueren basar en Parmènides i els seus arguments "lògics". I no és per res que quan l'escèptic Timó, en defensa de les tesis pirròniques, ataqués la majoria d'arguments de les escoles filosòfiques, respectés en canvi les teories de Parmènides.
- Per a Plató, en canvi, els arguments de Parmènides sobre la unitat de l'ésser li valgueren de suport històric per a les seves teories sobre la unitat de l'ésser. [Precisament Plató fa aparèixer com a protagonista d'un dels seus diàlegs a Parmènides, qui deixa en ridícul a un Sòcrates jove que no aconsegueix demostrar-li ni la realitat del moviment ni tampoc quina és exactament la correspondència entre les entitats metafísiques (idees) i les reals (matèria), si bé aquí no aprofundirem en aquest diàleg platònic]. Com que Plató afirmava l'existència d'un element immaterial i trascendent (al que anomenà idees, tot i que, a diferència de Parmènides, afirmava la pluralitat de l'ésser, doncs les idees eren "l'Ésser partit a trossos", es pot dir), aleshores les teories de Parmènides, fins certa mesura, li anaven com anell al dit. Es podria dir que Plató va ser el primer a donar una estructura i una correspondència amb la realitat empírica de la qual l'ésser immòbil i aïllat de Parmènides no tenia.
- Per als místics d'algunes religions, i per als neoplatònics, Parmènides és, almenys indirectament, un signe per a la contemplació mística. Si el camí dels sentits, "de la carnalitat", de la realitat és un camí fals, aleshores el camí cap a l'U és la mística (moltes filosofies de tendència neoplatònica han identificat la divinitat amb l'U, és a dir, amb una unitat similiar a la de Parmènides). Parmènides rebutja les dades dels sentits per arribar al coneixement de la raó per motius epistemològics, mentre que els místics rebutgen les dades dels sentits que no els interessen (sensualitat, plaers carnals, emotivitat, ira...) per arribar a la contemplació mística. El paralelisme de Parmènides amb els pensadors místics, tant en continguts com en forma com en objectius, és evident.

Url: Parmenides