Epictet va néixer en Hierápolis, Frigia (l'actual Pamukkale, Turquia) aproximadament cap a l'any 55 DC. Va morir en Nicópolis, Grècia, cap al 135 DC quan tenia ja prop de 80 anys. El seu veritable nom, si és que va tenir algun altre, no ha arribat a nosaltres. La paraula epiktetos en grec significa “adquirit” o “comprat”. Durant els seus primers anys va ser esclau d'un personatge molt ric de l'entorn de Neró i, sent encara esclau, va ser deixeble del filòsof estoic romà Musonio Rufo. Físicament es trobava impedit en una cama i rengueaba; segons alguns va ser el seu amo el que la hi va fallir, segons uns altres es va tractar d'una condició de naixement.
No sabem molt bé com va ser que va obtenir la llibertat, però la veritat és que va començar a ensenyar filosofia i, quan l'any 93 Domiciano va expulsar a tots els filòsofs de Roma, Epictet es va establir a la ciutat grega de Nicópolis, on va fundar una escola filosòfica i va romandre fins a la seva mort.
Que sapiguem, no va deixar gens escrit, igual que Sòcrates a qui admirava. Així com el pensament de Sòcrates ens ha arribat gràcies al seu deixeble Plató, de la mateixa manera coneixem el d'Epictet gràcies al seu deixeble Lucio Flavio Arrio – al que no hem de confondre amb Arrio d'Alexandria, el iniciador de la herejía arriana i que va viure entre els Segles III i IV DC.
Lucio Flavio Arrio va estudiar amb Epictet allà pel 108 DC. La seva obra principal són els seus Discursos, dels quals es conserven quatre d'un total de vuit, i el Enquiridion que significa “Manual” i que conté els ensenyaments d'Epictet en forma de sentències curtes que reflecteixen les dites del mestre. Segons el testimoniatge de Arrio, quan escoltava a Epictet: “. . .qualsevol cosa que deia, jo prenia nota de la seva forma de pensar i de la franquesa del seu discurs, paraula per paraula i per al meu ús propi.”
El Enquiridion o “Manual d'Epictet” no és, doncs, un tractat prolixament elaborat sinó un conjunt de notes preses per un deixeble. I és important tenir això en compte ja que, d'una altra manera, podria cometre's l'error de pensar que Epictet tenia un estil més aviat pobre i la tendència de saltar d'un tema a un altre sense una coherència massa estricta. Que això no és així s'infereix fàcilment i no en última instància de les importants personalitats que van buscar el seu consell. Van ser molts els que van anar a Nicópolis a escoltar-ho, entre ells fins i tot Adriano, l'emperador.
Epictet va viure una vida llarga, molt senzilla, amb molt poques possessions personals. Ja a una edat avançada va adoptar a un nen abandonat i ho va criar amb l'ajuda d'una dona que ho atenia. La seva preocupació principal va ser l'ètica i la moral, un tret que pot dir-se que és comú als estoics, però en ell aquesta inquietud està enfocada en la “veritable naturalesa de les coses” i, dins d'aquest concepte, fa la distinció del que “està sota el nostre control”, val dir: el que depèn de nosaltres mateixos, i el que aquesta “fora del nostre control” i per tant depèn, ja sigui de la Naturalesa mateixa o bé dels altres. En la primera categoria s'inclouen conceptes tals com el raonament, el desig, el rebuig, els impulsos i les passions. A la segona categoria pertanyen la salut, les riqueses materials, la fama, els honors i coses similars.
Feta la distinció, Epictet estableix després dos conceptes fonamentals: el de la prohairesis i el de la dihairesis. La prohairesis – que podríem traduir lliurement per “voluntat” o potser més correctament per “lliure albir” – és el que distingeix a l'ésser humà de tots els altres éssers vius. En aquest sentit, segons Epictet, “som nostra prohairesis”; val dir, som el que pel nostre lliure albir hem decidit ser; som el que triem. En contrapartida, la dihairesis prové de Sòcrates i Plató. És un mètode fundat en la possibilitat de dividir grans grups en parts relativament iguals fins a aconseguir una definició. En Epictet, la *dihairesis és el que utilitza el nostre lliure albir per distingir allò que està sota el nostre control d'allò que no ho està.
La conclusió final d'aquesta filosofia és que el ben i el mal es relacionen exclusivament amb la nostra prohairesis, és a dir: amb el nostre lliure albir, per la qual cosa no depenen de les coses externes o circumstancials. En altres paraules: som el nostre propi ben i el nostre propi malament, més enllà de les circumstàncies, ja que la facultat de triar resideix en el nostre lliure albir. Som nosaltres els que triem. Tenim la facultat de triar entre el ben i el mal i, per tant, som responsables per la nostra pròpia Destinació ja que el mateix està a les nostres pròpies mans. No així la Fatalitat, que és el que “ens succeeix” i que respon a causes externes fos del nostre control, mentre que a la Destinació ho anem construint amb les coses que fem succeir perquè les triem.
La conseqüència principal d'aquest enfocament és que no hem de permetre que les coses externes influeixin en les nostres determinacions ni alterin el nostre ànim. Sent que no estan sota el nostre control, gens podem fer per evitar-les. Però, en contrapartida, està sota el nostre control el permetre, o no permetre, que ens afectin. Coneixent, doncs, la veritable “naturalesa de les coses” – o bé, la qual cosa és el mateix, l'ordre imperant en la Naturalesa i el Cosmos – estarem en condicions de portar una vida caracteritzada per la serenitat i l'equilibri. No permetrem que l'extern ens afecti i, exercint la nostra voluntat, no només podrem rebutjar el mal sinó fins a utilitzar-ho com a element d'aprenentatge per accedir al Suprem Bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada