Relació entre ment i cos de René Descartes

Idees principals:

Descartes parla sobre la relació entre el cos i l’ànima. Entén l’ànima com la ment, que és la nostra essència, és el nostre “jo”, allò que és la nostra naturalesa. També explica que nosaltres tenim una idea clara i distinta del nostre cos, i per tant, va separat de la nostra ment. Així es pot deduir que el nostre pensament, el nostre “jo”, és etern.

Anàlisi:

Descartes explica les dues naturaleses de l’home. Una és la ment, la qual és la nostra essència, és l’ànima, és el que ens defineix com un “jo”. Relaciona l’ànima amb la ment perquè la nostra naturalesa més profunda com a humans és pensar, és la nostra forma d’existència. Per això denomina la ment com a matèria pensant. Mentre que d’altra banda, trobem la matèria extensa, és a dir el cos. 

Segons l’autor, cos i ment són expressions clares i distintes, llavors la seva unió és necessàriament un accident. Com a resultat d’aquest accident apareixem nosaltres, les persones, que formem part de les úniques idees clares i distintes que provenen de la gran idea clara i distinta, inseparable, immortal i infinita, que és Déu.

Font: http://www.e-torredebabel.com/Historia-de-la-filosofia/Filosofiamedievalymoderna/Descartes/Descartes-Cogito.htm

El cogito és la primera veritat en l'ordre del coneixement; i això en dos sentits: d'una banda perquè és la primera veritat a la qual arribem quan fem ús del dubte metòdic, i en segon lloc perquè a partir d'ella podem fonamentar totes les altres. Ve a ser l'axioma bàsic a partir del com desenvolupar tota la filosofia com un sistema de coneixement absolutament fonamentat.

En relació amb la famosa frase “penso, després existeixo” és necessari fer les següents precisions:

1. Encara que Descartis presenta aquest coneixement en forma inferencial (“després...”) no cal creure que arriba a aquesta veritat a partir d'una argumentació o demostració. No arriba d'aquesta manera perquè el dubte metòdic (particularment la hipòtesi del geni maligne) posa en qüestió precisament el valor de la raó deductiva. A més, com ens diu el propi Descartis en la seva “Resposta a les Segones Objeccions” si aquesta proposició anés la conclusió d'algun sil·logisme, hauríem necessitat conèixer prèviament la major “tot el que pensa és o existeix” la qual es fonamenta precisament en l'observació que un mateix no pot pensar si no existeix, ja que les proposicions generals les obtenim del coneixement de les particulars. El “cogito, ergo sum” és una intuïció. El conjunt de reflexions que proposa Descartis abans d'arribar al cogito serveixen per preparar a la nostra ment i disposar-la de tal manera que pugui percebre de forma immediata i evident aquesta veritat. Podem aconseguir que algú accepti l'existència o propietats d'un objecte físic sense demostrar-les-hi, prou que li ajudem a dirigir la seva mirada cap a aquest objecte (que li ensenyem a mirar); doncs bé, el mateix fa Descartis, ens ensenya a mirar en una determinada adreça, disposa el nostre esperit perquè aquest capti amb evidència aquesta veritat.

2. Cal anar amb compte amb la paraula “penso” (i amb la proposició “penso, després existeixo”) doncs amb ella nosaltres ara ens referim a la vivència gràcies a la qual tenim un coneixement conceptual i intel·lectual de la realitat. No obstant això, en Descartis té un significat més genèric i ve a ser sinònima d'acte mental, o vivència o estat mental o contingut psíquic. El propi Descartis ens diu que amb la paraula “pensar” entén “tot el que es produeix en nosaltres de tal sort que ho percebem immediatament per nosaltres mateixos; per això, no només entendre, voler, imaginar sinó també sentir és la mateixa cosa aquí que pensar”. El tret comú a entendre, voler, pensar, sentir, (i pensar en sentit estricte, pensar com raonar o conceptualitzar) és el que d'ells cap una percepció immediata, o en el nostre llenguatge, que totes aquestes vivències tenen l'atribut de la consciència, el ser conscient o poder ser-ho. Tot acte mental presenta la característica de ser indubtable, cap d'ells pot ser fals, per la qual cosa valdria tant dir “record, després existeixo”, “imagino, després existeixo”, “desig, després existeixo”, “sofreixo, després existeixo”, que “penso després existeixo”;

3. El descobriment cartesià, el *cogito, assenyala, simplement, que la ment és un àmbit privilegiat per a la veritat, doncs dels estats mentals propis no hi ha dubte alguna quan dirigim la nostra mirada cap a ells i els descrivim únicament en la mesura en què es mostren a aquesta mirada reflexiva. En termes actuals diríem que les proposicions que descriuen la pròpia vida psíquica són incorregibles, mentre que els que es refereixen a la realitat exterior a la pròpia ment (inclosos els que es refereixen a les ments alienes) són fal·libles o dudables: quan anem al dentista i li diem que ens dol un queixal el metge ens pot dir que és impossible lloc que no tenim tal queixal, i no ens cridaria l'atenció la seva correcció, però sembla absurd que si simplement li indiquem que sentim dolor intenti corregir la nostra descripció indicant que és impossible, que realment no ho sentim.

4. Com a nota històrica es pot indicar que Sant Agustín: en “D'allibero arbitri”, 2, 3, 7 ja va anticipar aquesta primera veritat amb la seva “si fallor, sum”, si m'equivoco, existeixo; encara que en Sant Agustín aquest descobriment no té la importància que té en la filosofia cartesiana.

El cogito es va a convertir en criteri de debò: en la proposició “penso, després existeixo” no hi ha gens que asseguri la seva veritat excepte que es veu amb claredat que per pensar és necessari existir. Per això podem prendre com a regla general que “les coses que concebem més clares i més distintament són totes veritables”. 

Biografia de René Descartes

Descartes va néixer l'any 1596 a La Haye (Turena, França), poble que actualment es coneix amb el nom del filòsof. Era el tercer fill d’un conseller del parlament de Rennes, per tant, la seva família pertanyia a l'alta burgesia. Als 11 anys entra a l'escola dels jesuïtes de La Flèche, on romandrà fins als 18.

De jove va passar per períodes de llarga convalescència degut a la seva delicada salut, però era un noi especialment despert i curiós. El seu pare l'anomenava "el meu petit filòsof" perquè no es cansava de fer preguntes.

L'educació que va rebre li va proporcionar una important formació en culura clàssica (Horaci, Ciceró, Virgili, Homer, Píndar,...) i filosòfica (Plató i Aristòtil), acompanyada per comentaris de jesuites. 

Ja en aquesta època li sorprèn que els filòsofs, homes ts intel·ligents, no es posin d'acord en les seves idees. Així explica ell aquest període: “He estat criat en les lletres des de la meva infantesa; i com que em feien creure que amb elles es podia adquirir un coneixement clar i segur de tot allò que es útil per a la vida, tenia un gran desig d'aprendre‑les. Però (...) vaig canviar enterament de parer perquè em trobava entrebancat per tants dubtes i errors que em semblava que no n'havia tret cap profit, de procurar instruir-me, fora d’haver descobert, cada vegada més la meva ignorància. I això que estava en una de les escoles més famoses d'Europa.” (Discurs del mètode)

Un cop acabats els estudis de dret (1616) i dedicar‑se durant un temps a la vida mundana d'un burgés (esgrima, equitació...), es decanta l'any següent per la carrera militar i, arran de l'amistat amb Isaac Beeckman, per l'estudi matemàtic i físic. El 1619 retirat en una caserna i, “ple d'entusiasme” per la reflexió sobre “els fonaments d'una ciència admirable”, té tres somnis que li mostren la seva vocació filosòfica. Així, un any després abandona la vida militar, ven la seva part de les rendes familiars i viatja per Europa. Als 33 anys es retira a Holanda, paradigma de la tolerància i la llibertat, disposat a treballar en la seva filosofia. Allí redactarà les seves obres filosòfiques més importants: Discurs del mètode (1637), Meditacions metafísiques (1641), Principis de filosofia (1644), Les passions de l'ànima (1649).

Durant aquests temps no perd el contacte amb la vida intel·lectual del moment; coneix, per exemple, la condemna de Galileu i els atacs que, des de diversos nuclis culturals, es produeixen contra la seva pròpia filosofia. Viatja a França tres cops, on publica alguns dels seus llibres. A més a més, manté nombroses relacions epistolars amb alguns dels seus coetanis, el quals, a suggeriment seu, li presenten objeccions al seu pensament, que ell respon. L’any 1649 accepta la invitació de la reina Cristina de Suècia d’establir‑se a Estocolm per ensenyar‑li filosofia. Allí Descartes morirà d'una pulmonia deguda al rigor de l'hivern l'any 1650.

Els objectius de la filosofia de Descartes es plasmen clarament en la seva obra. Al Discurs del mètode manifesta la seva decisió de “no recercar altres ciències que aquella que es pogués trobar en mi mateix o bé en el gran llibre del món”; a les Meditacions Metafísiques comenta que “tenia sempre un gran desig d'aprendre a distingir el ver del fals, per tal de veure‑hi clar en les meves accions i caminar amb seguretat per la vida”. També, en la resposta a les objeccions de les Meditacions que li adreça el jesuïta Bourdin exposarà: “he afirmat en molts llocs dels meus escrits que imito els arquitectes en el fet que, per construir edificis sòlids en llocs on la roca, l'argila o qualsevol altre sol ferm estigui cobert per una capa sorrenca, primer excaven fosses i després n’estreuen tota la sorra i les altres coses barrejades amb ella, per tal de poder assentar els fonaments sobre sol ferm. Així doncs, jo he rebutjat primer totes les coses dubtoses com si fossin sorra.”

Així, Descartes, basant‑se en la perspectiva històrica que li dóna el seu temps, s'adona que no hi ha qüestió important sobre la qual no hi hagin disputes i, per tant, són totes motiu de dubte. En aquesta situació, la proposta de Descartes se centra en aconseguir, a partir de la reflexió individual, un fonament sòlid per a la filosofia que havia de servir-li també de guia per a la seva vida. No volia crear un nou sistema filosòfic, sinó ordenar el coneixement sobre bases sòlides. Hem de tenir en compte que quan Descartes parla de filosofia es refereix a una única ciència però amb disciplines diferents. Ell mateix ho representa mitjançant un arbre que té en les seves arrels la metafísica, en el seu tronc la física i en les seves branques les diferents ciències pràctiques. Des de la perspectiva filosòfica, però, les seves aportacions es donen en el que ell anomena metafísica, on trobem un del temes principals: el mètode.